​Molts són els esports que no disposen de les ajudes econòmiques necessàries, ni del recolzament suficient per tirar endavant els seus esportistes. I aquesta situació és encara més difícil si qui practica l'esport és una dona. En efecte, l'esport femení no destaca per la seva vessant econòmica ni la mediatica.  Estem parlant d'esportistes minoritaries, que, tot i les seves dificultats i desaventatges, obtenen victòries molt poc reconegudes.

​

El projecte audiovisual Dona Art a l'Esport neix amb l'objectiu de fer difusió de quatre esports artístics femenins no gaire coneguts al nostre territori: la Gimnàstica Rítmica, la Gimnàstica Artística, la Natació Sincronitzada i el Patinatge Artístic, i de quatre esports més que són socialment acceptats d'homes. Vuit esports que requereixen un alt nivell de preperació i esforç, i hem cregut molt interessant aprofundir-hi. Així, volem mostrar al públic com afecta ser esportista d'elit en les diferents etapes de la vida d'una persona. Per aconseguir-ho, ens hem centrat en quatre esportistes, una de cada esport, i amb edats i moments vitals molt diferents.  



Les autores del reportatge som quatre estudiants de Periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona, que durant etapes de la nostra vida hem tingut oportunitat de practicar aquests esports artístics o hem tingut relació amb ells. I volem plasmar-hi els nostres vivències. Utilitzem les possibilitats que el Periodisme Multimèdia ens ofereix per ampliar-ne el seu ressò mediàtic. Intentar copsar allò que entra pels ulls ha estat el nostre repte, i fabricar art el nostre objectiu complert. 

Clàudia Vigueras. Practico la natació sincronitzada i el futbol des dels 10 anys. Pel que fa la sincro, sempre he pensat que tothom hauria de conèixer el sacrifici que comporta aquest esport. Per altra banda, m'indignen les desigualtats i diferències que existeixen actualment entre el futbol femení i el masculí.
Amb aquest reportatge espero haver aconseguit que la natació sincronitzada sigui una mica menys desconeguda, i que el futbol femení tingui una mica més de prestigi. 

Alba Rodriguez. Em sento representada per dos esports: la gimnàstica rítmica i el karate. De ben petita, amb només 6 anys, vaig començar a practicar-los al mateix pavelló, durant els mateixos dies i gairebé als mateixos horaris... feia miracles per estar a tots els entrenaments i en qüestió de segons canviava el xip de la gimnàstica rítmica al karate, dos esports que no tenen res a veure. Amb la rítmica vaig estar competint representant al Club Vallesa de Rítmica Cardedeu. Feia conjunt i individual. El karate va ser més un hobby que em nodria de valors com el respecte. Amb 16 anys vaig haver de canviar les pistes, les competicions i els vestuaris pels estudis. Ara encara se'm cau la baba quan veig als esportistes fent aquests esports!

Cèlia Forment. La paraula gimnàstica artística em cedeix una alta dosi d'energia que inverteixo en el seu desenvolupament. La vaig practicar des dels 4 anys fins els 18, quan vaig traslladar-me a Barcelona a estudiar Periodisme. Ser entrenadora d'aquesta disciplina em va obsequiar amb grans moments que guardo amb bon record. El meu germà Oleguer juga a Hoquei des dels 4 anys, motiu suficient per haver-me arrossegat a gairebé tots els pavellons de Catalunya. Avui em mantinc a l'espera que els informatius setmanals dediquin 40 segons de la seva programació a l'esport femení.